Sant Jordi. Llorenç Moyà

Cavaller fulgent d'escames,
jo n'estic felló de vós:
sou el més guilant del cós
i d'amor venceu les dames.
Mes, entre brocats i lames,
la nafra, que és de cruel!...
Puix que, ungida amb oli i mel,
la ferida encar saünya,
punyiu nostra Catalunya
amb el fibló de l'anhel.

Llorenç Moyà

M'hauria agradat. Joan Dausà

M'hauria agradat viure en una masia
perduda entre alzines i pins vora el mar,
allà a l'Empordà,
amb una barca petita per sortir a pescar.
M'hauria agradat.

M'hauria agradat que per aquella finestra
mai hagués pogut veure aquell cotxe daurat
frenar massa tard,
o no trobar-me la mare la nit de Nadal
plorant d'amagat.

Però ningú em va avisar que es podia escriure una carta
com qui demana el menú per dinar.
Però ningú em va avisar i el cambrer no em fa cas
i tot sol, en silenci, m'acabo el meu plat.

M'hauria agradat que aquella promesa,
d'amor i tendresa,
no s'hagués transformat, després de tants anys,
en aquella carta distant, de comiat.
M'hauria agradat.

I m'hauria agradat poder ser a casa els vespres
tornant de la feina
i dormirquan el sol també ho fa.
M'hauria agradat.

Però suposo que això va com va,
i com sempre potser vaig fer tard.
I he de viure la vida
com qui encara somia
que potser s'acompleixi allò
que m'hauria agradat.
Però potser vaig fer tard

May it Be. Enya

Esquerdes. Carme Ballús

Com l'heura s'arrapa al mur,
així m'endinso a les esquerdes
I furgo cercant una punta de sol,
un encenall de vent,
un sospir d'aigua.
I mentre amb les ungles esgarrapo
la paret densa,
somio amb prats d'un verd amable,
platges de sorra que acarona,
cels que em permetin volar
amb cos lleuger,
més enllà d'extensos murs.

Carme Ballús

Issues. Júlia Michels

Molt bones!
Espero que els vagi tot molt bé. 

Mireia Bartolí Masons - Violí Teresa Nogueron Obiol - Clarinet Maricel Pons Benejam - Teclat Marta Pons Garcia - Cello Rocio Seligrat - Veu

El pensador de Rodin. Gabriela Mistral

Con el mentón caído sobre la mano ruda, 
el Pensador se acuerda que es carne de la huesa, 
carne fatal, delante del destino desnuda, 
carne que odia la muerte, y tembló de belleza.

Y tembló de amor, toda su primavera ardiente, 
ahora, al otoño, anégase de verdad y tristeza. 
El "de morir tenemos" pasa sobre su frente, 
en todo agudo bronce, cuando la noche empieza.

Y en la angustia, sus músculos se hienden, sufridores 
cada surco en la carne se llena de terrores,  
Se hiende, como la hoja de otoño, al Señor fuerte

que le llama en los bronces... Y no hay árbol torcido 
de sol en la llanura, ni leòn de flanco herido, 
crispados como este hombre que medita en la muerte.


Gabriela Mistral

Vals n. 2. Schostakovich

M'encanta la sonoritat del quintet de vent. Assaboriu-la!
Aquí teniu un arranjament del trompista, M.A.P. Palmquist. Què us sembla?

DÓRA SERES, flauta EGILS UPATNIEKS, oboe Egīls Šēfers, clarinet David M.A.P. Palmquist, trompa Niels Anders Vedsten Larsen, fagot

Van pasando mujeres. Alfonsina Storni

Cada día que pasa, más dueña de mí misma,
sobre mí misma cierro mi mirada interior;
en medio de los seres la soledad me abisma.
Ya ni domino esclavos ni tolero señor. 

Ahora van pasando mujeres a mi lado
cuyos ojos trascienden la divina ilusión.
El fácil paso llevan de un cuerpo aligerado:
se ve que poco o nada les pesa el corazón. 

Algunas tienen ojos azules e inocentes;
van soñando embriagadas, los pasos al azar;
la claridad del cielo se aposenta en sus frentes
y como son muy finas se les oye soñar. 

Sonrío a su belleza, tiemblo por sus sueños;
el fino tul de su alma, ¿quién lo recogerá?
Son pequeñas criaturas, mañana tendrán dueños,
y ella pedirá flores..., y él no comprenderá. 

Les llevo una ventaja que place a mi conciencia:
los sueños que ellas tejen no los supe tejer,
y en mis manos ignorantes no perdí mi inocencia.
Como nunca la tuve, no la pude perder. 

Nací yo sin blancura; pequeña todavía
el pequeño cerebro se puso a combinar;
cuenta mi pobre madre que, como comprendía,
yo aprendí temprano la ciencia de llorar. 

Y el llanto fue la llama que secó mi blancura
en las raíces mismas del árbol sin brotar,
y el alma está candente de aquella quemadura.
¡Hierro al rojo mi vida! ¿Cómo pude durar? 

Alma mía, la sola; tu limpieza, escondida
con orgullo sombrío, nadie la arrullará;
si en música divina fuera el alma dormida,
el alma, comprendiendo, no despertara ya. 

Tengo sueño mujeres, tengo un sueño profundo.
Oh, humanos, en puntillas el paso deslizad;
mi corazón susurra: me haga silencio el mundo,
y mi alma musita fatigada: ¡callad!...

Alfonsina Storni

Adio, mio caro bene. G.F.Haendel

Mezzo-soprano - Natalia Kwałek Contra-tenor - Jakub Józef Orliński Director / concertino - Stefan Plewniak Il Giardino d'Amore
Les imatges del vídeo em semblen molt afectades, però la versió és molt bona, penso.

Nada sabe tan dulce como su boca. Víctor Manuel

Jo diria que Victor Manuel és un dels pitjors cantants actuals, no arriba, es queda sense aire, desafina. Sí, és cert que l'edat no li va a favor,  tot i que aquestes mancances les arrossega de jove, i queden dissimulades en els enregistraments, punxant en els directes.... Però quina cançó, Deu meu, quin tros de cançó.

El Núvol. Maria Antònia Salvà

Decau el jorn. Un nuvolat compacte
sobre el cel de llevant, àvidament
assedegat del sol que fuig, intacte,
esdevé roig com un fornàs ardent.
A poc a poc es va apagant l'ardència
i el núvol resta lívid sobre el camp;
immòbil i amb sobtada refulgència,
de ses entranyes emergeix el llamp.

Maria Antònia Salvà

No me acostumbro. Quimi Portet (El último de la fila)

Una visita a l'adolescència.

Concert de Brandemburg n. 1 J.S.Bach

Al principi embolica una mica, perquè quan el vídeo comença, se sent un altre concert de Brandemburg (?) 
Ho interpreta l'orquestra barroca de Freiburg. M'encanta com ho fan, la manera en què es mouen i transmeten. 

Cançó dels invadits. Apel·les Mestre

No passareu! I si passeu, 
serà damunt d'un clap de cendra: 
les nostres vides les prendreu, 
nostre esperit no l'heu de prendre. 
Mes no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

No passareu! I si passeu 
quan tots haurem deixat de viure, 
sabreu de sobres a quin preu 
s'abat un poble digne i lliure. 
Mes, no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

No passareu! Y si passeu 
decidirà un cop més la història, 
entre el sayó que clava en creu 
y el just que hi mor, de qui és la glòria. 
Mes, no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

A sang i a foch avançareu 
de fortalesa en fortalesa, 
però, què hi fa? si queda en peu 
quelcom més fort: nostra fermesa! 
Per'xò cantem: ”Per mes que feu, 
no passareu!”

Apel·les Mestre

Soneto II (Pablo Neruda)

Amor, cuántos caminos para llegar a un beso, qué soledad errante hasta tu compañía! Siguen los trenes solos rodando con la lluvia.
En Taltal no amanece aún la primavera.

Pero tú y yo, amor mío, estamos juntos, juntos desde la ropa a las raíces, juntos de otoño, de agua, de caderas, hasta ser sólo tú, sólo yo juntos.
Pensar que costó tantas piedras que lleva el río, la desembocadura del agua de Boroa, pensar que separados por trenes y naciones
tú y yo teníamos que simplemente amarnos, con todos confundidos, con hombres y mujeres, con la tierra que implanta y educa los claveles

Pablo Neruda