Es sang vor langen Jahren. Arvo Pärt

Canta el contratenor Eric Jurenas. 

Los besos dados. Vicente Alexandre

La memoria de un hombre está en sus besos,
pero nunca es verdad memoria extinta.
Contar la vida por los besos dados
no es alegre. Pero más triste es darlos sin memoria.
Por lo que un hombre hizo cuenta el tiempo.
Hacer es vivir más, o haber vivido,
o ir a vivir. Quien muere vive, y dura.
Así callado, aún mis labios en los tuyos,
te respiro. O sueño en vida o hay vida.
La sospechada vida está en el beso
que vive a solas. Sin nosotros, luce.
Somos su sombra. Porque él es cuerpo cuando
ya no estamos.

Els miserables

Avui, dia 1 d'octubre, no puc fer altra cosa que recordar com, fa un any, els ciutadans de Catalunya vam defensar amb els nostres cossos i les nostres mans nues les urnes.

Take on me. A-ha

Quina us agrada més?
Jo dec ser antiga, però m'agrada molt, però molt més, la segona.

Onze de setembre. David Jou

Tant com es pugui. Sempre que es pugui. Fins on es pugui.
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Malgrat la fatiga, la intimidació i el menyspreu
–les armes usuals dels autoritarismes–,
malgrat les divisions, les confusions i els cofoismes
en què diluïm les nostres raons i les nostres forces.
Per la justícia, per la llibertat, per la democràcia, 
per la paraula nostra i la dels altres,
pels arguments i els vots a favor i en contra,
pel bon govern, pel tracte just, pel futur obert, per la pau amable
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Contra el cansament, contra la claudicació, contra el desànim,
contra la repressió, contra la provocació, contra la mentida,
contra l'ofegament, contra la prevaricació, contra l'arrogància.
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Perquè, malgrat tot, hi ha tants motius per ser-hi. 
Perquè cal ser-hi una vegada més.
Encara.

David Jou.

Barro tal vez. Luís Alberto Espinetta

Veu i Contrabaix: Cande Buasso
Teclat i arranjaments: Paulo Carrizo
Guitarra: Jorge Cordero

Festa major de tu. Jordi Sarsanedas

Mil banderes de ginesta 
guarneixen el meu terrat. 
El dissabte ha fet neteja. 
El diumenge campaneja 
dins el cel esbatanat. 

És festa perquè ets bonica, 
i el món, tot sencer, somriu. 
Se sent, qui sap on, música 
d’un envelat d’estiu.

És festa perquè t’estimo 
i em perdo dins els teus ulls 
i, dins els teus ulls, camino
pels negres carrers curulls 

de gent que riu i que canta 
mentre balla la geganta 
mig princesa, mig pagesa, 
dins un blau de festa encesa, 
amb el sol per tamborí.

És festa perquè m’estimes. 
Cada balcó té un domàs. 
Poms de clavells a les cimes 
dels plàtans i als campanars.

Los amantes. Júlio Cortázar

¿Quién los ve andar por la ciudad

si todos están ciegos?

Ellos se toman de la mano: algo habla

entre sus dedos, lenguas dulces

lamen la húmeda palma, corren por las falanges,

y arriba está la noche llena de ojos.

 

Son los amantes, su isla flota a la deriva

hacia muertes de césped, hacia puertos

que se abren entre sábanas.

Todo se desordena a través de ellos,

todo encuentra su cifra escamoteada;

pero ellos ni siquiera saben

que mientras ruedan en su amarga arena

hay una pausa en la obra de la nada,

el tigre es un jardín que juega.

 

Amanece en los carros de basura,

empiezan a salir los ciegos,

el ministerio abre sus puertas.

Los amantes rendidos se miran y se tocan

una vez más antes de oler el día.

 

Ya están vestidos, ya se van por la calle.

Y es sólo entonces

cuando están muertos, cuando están vestidos,

que la ciudad los recupera hipócrita

y les impone los deberes cotidianos.

Sense Retorn. Anna Pena

Dona’m una pàgina en blanc
i te l’ompliré de somnis.
Alguns se’ns trencaran pel camí, segur,
però en construirem d’altres tan perfectes
que ens costarà creure que en algun moment
haguem estat tan poderosos.
 
I aleshores ens abraçaran els ulls,
i ens escalfarem les ànimes.
I somriurem al futur,
per molt que el present ens declari la guerra.
 
Perquè tindrem una força
oculta en els nostres somriures.
I ens sentirem invencibles.
En el silenci dels nostres llençols.
En les carícies dels nostres batecs.
Perquè la ràbia dels nostres gemecs
ens porta lluny
i ens dona l’impuls per seguir.
 
Perquè un dia ens vam emborratxar d’il·lusió
i el somni continua.
Irreverent.
Incombustible


Anna Pena

Lluita de Classes. Biel Mesquida

 Era primavera i plovisquejava. La taula, els llibres oberts, un ram
d'octavetes trepitjades.   L'horabaixa i els trinxets sense metralletes. 
 Encara que no ho cregueu la fosca dels núvols regalima un argent
malaltís com aquest raig de suor, tan estantissa, a l'emblanquinat i a la
mirada. 
 El pare a la feina. La mare a la modista. 
 Qui descobrirà quantes busques aturades duc rera els llavis? 
 Tocaren el timbre. 
 Així de complicat. 
 En obrir la porta m'envestia aquella ona bruna de pell i un calfred
lluent de pluja. 
 Podré dir el teu nom, al•lot despentinat, que t'abocaves tot sencer
amb frissor inconscient des que els nostres ulls es toparen? 
 Quan agafava el vímet del cistell ple de queviures cada dit cercava el
seu homòleg entre un aire de fluixedats als genolls. 
 Mentre buidàvem cada objecte les venes em rebentaven i endevinava
els teus batecs desfermats enmig de les pestanyes tímides i
arrissades. 
 No sabia les distàncies, ni els tremolors, ni la meva mà dreta i la
teva mà esquerra que, en agafar una taronja, s'immobilitzen recíproques
molt de temps.
 Després fugírem... 
 Desembotonava, destrossava la llista d'aquella bata de noi dels
encàrrecs. 
 Tu cercaves, nerviós i violent, el meu nu sota la bragueta. 
 Ens arrabassàrem els vestits amb dents i llops. 
 Suràvem confegits dins el mirall del passadís on la meva llengua
corria els viratges de cada múscul teu, acaronava les línies dures de la
teva llargària, s'enfonsava al centre de la breu i fosca circumferència,
feia complicats collars, inacabables, incrustats al coll. 
 I tastava l'obscura fesomia enclavada de besos. 
 Els teus moviments felins desprenien una boirina metàl•lica i roent
mentre fregaven els pèls de l'entrecuix. 
 El tall rosa de la teva boca engolia els testicles... 
 Enrunaves el llombrígol entre ivori i llengua. 
 La lleugera pelussa dels teus pòmuls fregava els mugrons, s'hi enfonsava. 
 La sabonera de la teva saliva esbuca l'esfínter que es nega sense ni
un crit. 
 Eres una criatura, criatura ferotge, jugant amb les meves anques,
mossegant-les, mentre jo m'agenollava empès i obligat pel teu desfici i
aquest desig d'enfonsar-te dins el bell forat del meu anus. 
 Entabanàvem el temps amb la fortor d'un perfum censurat. 
 El dur gla de la teva verga, tendríssima, fuetejava l'espinada i les
teves ungles, dibuixaven tremolors a la cintura. 
 M'aferrares -posant-te el puny entre els llavis talment un inèdit
Hermes de Praxíteles esbucant de certes flamarades vells mobles, vells
quadres, vells costums, vella moral, vella família- una grapada de
saliva enmig del cul. 
 Jo girava el cap i bevia el teu sexe que lluïa tacat de besades. 
 Estàvem enmig de la casa. A l'enfront de la porta i els pares que
arribarien potser ara mateix. 
 M'enculares. 
 Un agulló de gust avança intensament i m'hagués pogut morir per
sempre més dins la jovenesa d'aquest fris on els teus moviments i la
posició d'amor fossin l'esplendor del plaer que cap erosió del cel ni del
temps no serà capaç d'esborrar.

Punto y Raya. Aníbal Nazoa

Entre tu pueblo y el mío,

hay un punto y una raya,

la raya dice «no hay paso»,

el punto, «vía cerrada».

Y así, entre todos los pueblos,

raya y punto, punto y raya,

con tantas rayas y puntos,

el mapa es un telegrama.

Caminando por el mundo,

se ven ríos y montañas,

se ven selvas y desiertos,

pero ni puntos ni rayas.

Porque estas cosas no existen,

sino que fueron forzadas,

para que mi hambre y la tuya

estén siempre separadas

Aníbal Nazoa

La dedico als nens tancats en gàbies per Trump. 

Swimming. Miquel Ferrà

Rient al bes picant de les frescors,
nua sota el tricot, s’atansa a l’ona.
L’aire marí fa enrera l’albornòs:
ella amb un geste decidit l’hi dóna.

Hurra! L’escuma esflora una corona.
Jugant esquitxa el vent son peu descalç.
I al delitós platxeri s’abandona
son cos elàstic, impregnat de sals.

El verd cristall de l’aigua qui s’esberla
transparenta sa carn com una perla.
Son braç fa en l’ona un vigorós esqueix.

I en sortir de la mar, regalant tota,
en sos membres gentils lluu cada gota
damunt la pell tibant de dona-peix.

De A mig camí (1926) dins Poesies completes (Barcelona, Selecta, 1962)

El lucevan le stelle. (Tosca) Puccini

I brillaven els estels, i la terra sadollava d'olors...
s'obrí la porta del jardí i un pas va sacsejar la sorra ...
Va entrar, fragant, va caure als meus braços ...
Oh! dolços petons i carícies suaus, mentre que amb tremolor
tregué els vels dels seus trets encantadors!
Desaparegut per sempre el meu somni d'amor ...
El temps ha fugit
I em moro de la desesperació!
I mai he estimat tant la vida!

Fidelidad. Blas de Otero

Creo en el hombre. He visto
espaldas astilladas a trallazos,
almas cegadas avanzando a brincos
(españas a caballo
del dolor y del hambre). Y he creído.

Creo en la paz. He visto
altas estrellas, llameantes ámbitos
amanecientes, incendiando ríos
hondos, caudal humano
hacia otra luz: he visto y he creído.

Creo en ti, patria. Digo
lo que he visto: relámpagos
de rabia, amor en frío, y un cuchillo
chillando, haciéndose pedazos
de pan: aunque hoy hay sólo sombra, he visto
y he creído.

Blas de Otero

De: “Pido la paz y la palabra” – 1951-1954

Sileant Zephyri. A. Vivaldi

De Filia Maestae Jesusalem. Philippe Jaroussky dirigeix i canta, acompanyat per l'Ensemble Artaserse