La ciutat. Xavier Pagès

Serà un matí potser com el d'avui.
La senyora del cinquè primera
sortirà a l'hora habitual
a comprar el pa
i t'entretindrà al replà,
parlant del temps,
i del preu de la bombona de butà,
mentre encara et parla,
baixaràs les escales
de cargol, i li enviaràs
un adéu i sortiràs del portal
sense entretenir-te
a tancar la porta.
Et començaràs a endinsar
dins el vestit de la ciutat
que t'ha vist néixer,
i correràs com sempre,
cap a les zones més fosques
i brutes, al cap i a la fi,
les que més estimes;
com els cossos humils
que es passegen
per les cantonades.
Res més amarg tenen
els records que la recerca
dels llocs i dels petons perduts.
Fondràs aquesta angoixa
amb els glaçons d'un antic
bourbon de malta i llavors,
serà un matí potser com el d'avui
i els anys que hauran passat
seran un gra de sorra
al desert dels seus ulls.

(Del seu blog Orfeu sota el pont del diable)