Poema del bosc (IV) Guerau de Liost

POEMA DEL BOSC; [IV]
Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.
Són llurs pupil.les xiques, vermelles com maduixes.
En surt un requitzell del fons de cada esquerda,
vestides amb brials de teranyina verda.
Al Pla de Mirambell, dansant al clar de lluna
com una fumarella dissipen la vedruna.
El vianant que es perd sent riallades d'ossos.
Si no fugís de por, cauria fet a trossos.
Les bruixes, mentrestant, s'encalcen afollades
rostos avall i cerquen les aigües encalmades
dels gorgs, d'on a les vores, horribles es despullen.
Amb quin deliqui es gronxen! Amb quin platxeri es mullen.
De ventre amunt es baten per sobre les onades
les filles de la lluna. Són velles i xuclades
com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines
mostren el brill metàl.lic d'unes fulgors felines.
Els pits sacsejarien, a cada sotragada,
com pellingots inútils. La dura carcanada
dels geps apunta sota la pell tivant i dura.
El nas inversemblant, ratat de corcadura.
Les galtes enfonsades. La llengua viperina
sortia de les goles com una llarga espina.
Mentre la fosca dura, cavalquen la basarda,
però bell punt la nova claror del jorn esguarda,
s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques
i àdhuc en les primes esquerdes de les soques
balmades, on serva cada una jaç i estable
i més d'un potinga que els receptà el diable.

Concert per a oboè en re menor. A. Marcello

I. Andante e spiccato - 00:00
II. Adagio - 03:32
III. Presto - 07:09


Marcel Ponseele (Oboè barroc i direcció)
Ensemble Il Gardellino

El cigne (del carnaval dels animals) Saint-Saens

En versió per a violoncel i arpa, toquen
Ericson Bengt - violoncel i Langebo Karin, arpa

Dice la razón - Antonio Machado

Dice la razón: busquemos
la verdad.

Y el corazón: Vanidad.
La verdad ya la tenemos.

La razón: ¡Ay, quién alcanza
la verdad!

El corazón: Vanidad.
La verdad es la esperanza.

Dice la razón: Tú mientes.

Y contesta el corazón:
Quien miente eres tú, razón,
que dices lo que no sientes.

La razón: Jamás podremos
entendernos, corazón.

El corazón: lo veremos.

Sonata per a oboè i piano (segon temps) Saint-Saëns

II. Allegretto,de la Sonata per a Oboè en Re mayor, Op.166, de Camille Saint-Saëns, interpretada per Gareth Hulse (oboe) i Ian Brown (piano)

Calling you. B. Telson

De la banda sonora de "Bagdad Cafe".
Canta Jevetta Steele

Ella y yo.. Sílvia Pérez i Javier Colina

No se qui és l'autor de la cançó.

La mar- Maria Antònia Salvà

Oh com me plau la mar, la mar indefinida,
ses ones que rodola i la remor que fan!
la mar que alena sempre amb nou alè de vida,
i com la mort és forta i com la mort és gran.
La mar que en sa grandesa és bella fora mida...
extasiats la guaiten els dies que se’n van,
i a la claror novella brillant rejovenida,
serà encara la joia dels segles que vindràn.
La mar que pren el color del cel que l’enamora
i li tramet sospirs de boira voladora
i amaga encantaments al fons inexplorat.
I és el mirall del sol i el món de la balena,
i dolçament s’ajup per a besar l’arena
d’un bes d’humilitat.

Maria Antònia Salvà.

Nocturn en si bemol menor Op 9 Nº 1. Chopin

Toca Claudio Arrau

No me llames extrangero. Rafael Amor

NO ME LLAMES EXTRANJERO

No me llames extranjero, por que haya nacido lejos,
O por que tenga otro nombre la tierra de donde vengo
No me llames extranjero, por que fue distinto el seno
O por que acunó mi infancia otro idioma de los cuentos,
No me llames extranjero si en el amor de una madre,
Tuvimos la misma luz en el canto y en el beso,
Con que nos sueñan iguales las madres contra su pecho.

No me llames extranjero, ni pienses de donde vengo,
Mejor saber donde vamos, adonde nos lleva el tiempo,
No me llames extranjero, por que tu pan y tu fuego,
Calman mi hambre y frío, y me cobije tu techo,
No me llames extranjero tu trigo es como mi trigo
Tu mano como la mía, tu fuego como mi fuego,
Y el hambre no avisa nunca, vive cambiando de dueño.
Y me llamas extranjero por que me trajo un camino,
Por que nací en otro pueblo, por que conozco otros mares,
Y zarpé un día de otro puerto, si siempre quedan iguales en el
Adiós los pañuelos, y las pupilas borrosas de los que dejamos
Lejos, los amigos que nos nombran y son iguales los besos
Y el amor de la que sueña con el día del regreso.
No me llames extranjero, traemos el mismo grito,
El mismo cansancio viejo que viene arrastrando el hombre
Desde el fondo de los tiempos, cuando no existían fronteras,
Antes que vinieran ellos, los que dividen y matan,
Los que roban los que mienten los que venden nuestros sueños,
Los que inventaron un día, esta palabra, extranjero.

No me llames extranjero que es una palabra triste,
Que es una palabra helada huele a olvido y a destierro,
No me llames extranjero mira tu niño y el mío
Como corren de la mano hasta el final del sendero,
No me llames extranjero ellos no saben de idiomas
De límites ni banderas, míralos se van al cielo
Por una risa paloma que los reúne en el vuelo.

No me llames extranjero piensa en tu hermano y el mío
El cuerpo lleno de balas besando de muerte el suelo,
Ellos no eran extranjeros se conocían de siempre
Por la libertad eterna e igual de libres murieron
No me llames extranjero, mírame bien a los ojos,
Mucho más allá del odio, del egoísmo y el miedo,
Y verás que soy un hombre, no puedo ser extranjero.

RAFAEL AMOR

És la primera vegada que repeteixo una audició. Ho sento, però l'ocasió s'ho val.
Canta Alberto Cortez, al piano Facundo Cabral.

La era está pariendo un corazón. Silvio Rodríguez

Le he preguntado a mi sombra
A ver como ando para reírme,
Mientras el llanto, con voz de templo,
Rompe en la sala
Regando el tiempo.

Mi sombra dice que reírse
Es ver los llantos como mi llanto,
Y me he callado, desesperado
Y escucho entonces:
La tierra llora.

La era está pariendo un corazón,
No puede más, se muere de dolor
Y hay que acudir corriendo
Pues se cae el porvenir
En cualquier selva del mundo,
En cualquier calle.

Debo dejar la casa y el sillón,
La madre vive hasta que muere el sol,
Y hay que quemar el cielo si es preciso
Por vivir,
Por cualquier hombre del mundo,
Por cualquier casa.

No esperem millor revolució- Xavier Pagès

La revolta amor, la revolta!
I vindrà un cant i no se sabrà
d'on ni qui l'haurà començat,
i s'escamparà per tot arreu
com la música dels teus ulls.

No esperem millor revolució,
ni pitjor patiment, que l'amor.
Vosaltres, en canvi,
hereus de gavardines fosques,
il.lustres clients
de bordells fins
i sopars d'etiqueta,
no tastareu
el nèctar de l'esperança
ni l'ambrosia de la passió,
i quan ploreu per les cantonades,
advocats de l'infern,
veureu, només de lluny,
quin és el camí dels homes bons.
Aquell estret caminoi
que passa, perillós,
entre les amples vistes
corruptes i la cobdícia,
que s'enfila fins al cim,
caminant sobre la prepotència.
Què fàcil és gronxar-se
als braços del diable,
el bé en canvi, no té descans.
Una revolta amor, això esperen
els ulls de la plaça, i un himne,
i tota la lírica que empeny l'esperit
a combatre encara.
T'ho dic així, en un petit
i insignificant poema.
Tu em parlaràs dels números
i de les pòlisses,de la neteja
i del treball i segurament
tindràs raó, com sempre;
però no veus,
com les arrels
comencen a escampar-se?
Llavors només caldrà
una mica de pluja i una mica de sol
per fer brotar la revolta, amor.

La revolta amor, la revolta!
I vindrà un cant i no se sabrà
d'on ni qui l'haurà començat,
i s'escamparà per tot arreu
com la música dels teus ulls.

Tal vez soy... Rafael Fernández Navarro

Soy simplemente un hombre.
Un puñado de tierra con tres partes de agua.
Un cerebro asombrado,
unas ingles que buscan otras ingles
para apretar la vida
y fundar otro puñado de tierra con tres partes de agua.
Un hombre simplemente.
Sin mayor aspiración que olvidarse a sí mismo
y morirse de pena con el asco en los ojos.
¿Deja el hombre un recuerdo estremecido
en el barro de otro,
en las ingles del otro,
en el asombro cerebral de quien lo quiso?.
¿Finaliza el hombre con el hombre,
como una calle cortada, sin salida,
coincidiendo con la nada,
empotrado con la nada sin un mar adyacente?.
Soy simplemente un hombre, una pregunta.
Barro, cerebro, ingles.
Pero olvido de mí mismo,
olvido ante todo,
olvidado ante todo.

A una nova amiga. Josep maria de Sagarra

Avui només de nostra coneixença
tinc el cor fresc com el celler del mas,
i tota la meva ànima s'agença
d'haver-te dut recolzadeta al braç.

La tarda m'ha sigut traïdora i breu,
més la llum era viva.
Dins de l'ordi pregava el pregadéu,
a la figuera s'ha aturat la griva.

I jo sentia una molt gran paor
de veure els ulls que feies i la cara...
Ai, fina pal.lidesa de l'amor,
que no sap si ha d'ésser amor encara!

Laschia ch'io pianga, de ''Rinaldo'' . Haendel

Albrecht Mayer, amb la Simfonia Varsovia, toca aquest arranjament de l'ària Lascia ch'io pianga, que ja heu sentit en aquest blog en una altra versió.

Blade Runner. Tema d'amor. Vangelis

Sextet (1er temps) Poulenc

Per a quintet de vent amb piano.
Toca el quintet de vent de l'otquestra Simfònica Nacional Danesa.
No se qui és el pianista, ni els integrants del quintet

A muntanya. Narcís Comadira

Un corriol. Avança amb giragonses
enmig de pins retorts.
Després, els pins s'acaben
i el corriol es perd: illots de roca
entre herba seca i rasa.
Tu vas amunt.
Hi ha una penya que et tempta,
és allà.
Però no hi ha camí.
T'has de fer tu el camí
i mires que no sigui costerut
i saps que és impossible.

(Hi ha boires de memòria que s'aixequen,
de quan el teu paisatge era un camí fressat.)

Tu vas amunt. Potser camines d'esma.
No, no t'aturaràs. Aspre com ets,
tot tu et vas fent muntanya.

Narcís Comadira,

Llast. Edicions 62

Petit vals- Vicenç Llorca

PETIT VALS

Dorm en la teva pell
la pau del món.
Jo m'hi embolico, jo,
mentre m'enredes, tu,
amb els teus braços
plens del ritme dels segles,
quan reclamen un vals
en vers d'amor.


(Del llibre "De les criatures més belles")

Concert per a oboè i orquestra (R. Strauss) 3er temps.

Pauline Oostenrijk, oboè,
Hague Philharmonic,
Neeme Järvi, director

Concert per a oboè i orquestra (R. Strauss) 1er temps.

Pauline Oostenrijk, oboè,
Hague Philharmonic,
Neeme Järvi, director

La ci darem la mano. (Don Giovanni) Mozart (una nova versió)

Permeteu que us posi aquesta nova versió del video d'ahir. Fa gràcia, i si saps una mica com va això del món de l'òpera, penses que no van tan desencaminats

La ci darem la mano. (Don Giovanni) Mozart

Senyor, però que bé que lligaven els antics!

2000 Metropolitan Opera
Don Giovanni: Bryn Terfel
Zerlina: Hei-Kyung Hong
Director: James Levine
Producció i disseny: Franco Zeffirelli

Elogio de la sombra- José Luís Borges

La vejez (tal es el nombre que los otros le dan)
puede ser el tiempo de nuestra dicha.
El animal ha muerto o casi ha muerto.
Quedan el hombre y su alma.
Vivo entre formas luminosas y vagas
que no son aún la tiniebla.
Buenos Aires,
que antes se desgarraba en arrabales
hacia la llanura incesante,
ha vuelto a ser la Recoleta, el Retiro,
las borrosas calles del Once
y las precarias casas viejas
que aún llamamos el Sur.
Siempre en mi vida fueron demasiadas las cosas;
Demócrito de Abdera se arrancó los ojos para pensar;
el tiempo ha sido mi Demócrito.
Esta penumbra es lenta y no duele;
fluye por un manso declive
y se parece a la eternidad.
Mis amigos no tienen cara,
las mujeres son lo que fueron hace ya tantos años,
las esquinas pueden ser otras,
no hay letras en las páginas de los libros.
Todo esto debería atemorizarme,
pero es una dulzura, un regreso.
De las generaciones de los textos que hay en la tierra
sólo habré leído unos pocos,
los que sigo leyendo en la memoria,
leyendo y transformando.
Del Sur, del Este, del Oeste, del Norte,
convergen los caminos que me han traído
a mi secreto centro.
Esos caminos fueron ecos y pasos,
mujeres, hombres, agonías, resurrecciones,
días y noches,
entresueños y sueños,
cada ínfimo instante del ayer
y de los ayeres del mundo,
la firme espada del danés y la luna del persa,
los actos de los muertos,
el compartido amor, las palabras,
Emerson y la nieve y tantas cosas.
Ahora puedo olvidarlas. Llego a mi centro,
a mi álgebra y mi clave,
a mi espejo.
Pronto sabré quién soy.

1a Variació (Variacions Goldberg)- J.S. Bach

Sóc bastant reticent a posar versions de Bach en piano, però la Kimiko Ishizaka ho fa tan i tan bé que no m'he pogut resistir.

Kommt, eilet und laufet" Oratori de Pasqua BWV 249, (2on temps, adagio) J.S.Bach

ohann Sebastian Bach (1685~1750)

《Kommt, eilet und laufet》Oster-Oratorium, BWV 249

- 2. Adagio -


Marcel Ponseele (Oboè barroc)

Collegium Vocale, Gent
Philippe Herreweghe (director)

Salmo XIX- Quevedo

SALMO XIX

¡Cómo de entre mis manos te resbalas!
¡Oh, cómo te deslizas, Vida mía!
¡Qué mudos pasos traes, oh muerte fría,
pues con callado pie todo lo igualas!

Ya cuelgan de mi muro tus escalas,
y es tu puerta mayor mi cobardía;
por vida nueva tengo cada día,
que el tiempo cano nace entre las alas.

¡Oh mortal condición! ¡Oh dura suerte!
¡Que no puedo querer ver la mañana
sin temor de si quiero ver mi muerte!

Cualquier instante de la vida humana
es un nuevo argumento que me advierte
cuán frágil es, cuán mísera, y cuán vana.

Llibre de Sinera (XXIV)- Salvador Espriu

XXIV

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

El Mikado. Gilbert&Sullivan

Diuen que el primer amor, com el primer gat, no s'oblida mai.
La primera vegada que vaig veure el Mikado tampoc l'oblidaré mai.
Dagoll Dagom. Fantàstics.

Excelsior. Joan Maragall

Vigila, esperit, vigila,

no perdis mai el teu nord,

no et deixis dur a la tranquil·la

aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,

no miris les platges roïns,

dóna el front en el gran aire,

sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,

del cel al mar transparent,

sempre entorn aigües esteses

que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra innoble,

fuig dels horitzons mesquins:

sempre al mar, al gran mar noble;

sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,

oblida’t de ton regrés:

no s’acaba el teu viatge,

no s’acabarà mai més.

Nodreix l'amor- Joan Maragall

Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l'ànima,
i el bes més dolç te'l daren els zefirs.
Mai seria l'aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.