Cançó d'albada. Salvador Espriu

Recordant Goethe

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins de fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

Salvador Espriu, «Cançó d’albada».

Prec de Nadal. Salvador Espriu

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans: 
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l’has sentit?
Desperta amb mi, guia’m la por 
de caminant, aquest dolor
d’uns ulls de cec dintre la nit.

(El caminant i el mur. Salvador Espriu)


I us deixo dues versions musicades. La primera, de les dues germanes Meritxell i Judit Nedderman

 La segona és una versió per a coral de Matilde Salvador. Em sap greu, no he trobat un vídeo millor. Però m'agrada molt aquesta versió

Senyor Sant Jordi. Salvador Espriu/Francesc Vila

Senyor Sant Jordi,

Patró,

Cavaller sense por.

Guarda’ns sempre

del crim

de la guerra civil.

Allibera’ns dels nostres pecats,

d’avarícia i d’enveja,

del drac

de la ira i de l’odi

entre germans,

de tot altre mal.

Ajuda’ns a merèixer

la pau

i salva la parla

de la gent catalana.

Amén.

(Salvador Espriu)

Amb una poesia de Salvador Espriu, musicada per Francesc Vila. 

La interpretació és de les corals LA ginesta i Xalest, d'Igualada, i la Polifònica de Vilafranca, en un concert del Març de 2012.

XXIV (Del llibre de Sinera) Salvador Espriu

XXIV
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra. 



 Ara que molts comencen vacances i alguns aprofitarem per visitar aquesta terra, o algunes altres, us deixo amb aquesta poesia de Salvador Espriu, musicada per Raimon.
Aquest Blog farà vacances fins el proper setembre.
Que tingueu unes bones i profitoses vacances.

La pell de brau (fragment) Salvador Espriu

Nosaltres volem
només,
amb esperança 
humil, 
la plenitud eterna 
de la rosa,
una suprema eternitat 
de flor.

Mentre les cases de la nit
es tanquen, una a una,
i la foscor s'endinsa
cap a les deus
de l'alba,
els nostres ulls aprenen
dels més sensibles dits
de cec
a mirar i saber,
a comprendre
amb lent amor.

...

Salvador Espriu (de La pell de brau)

Les roses recordades. Salvador Espriu

Recordes com ens duien

aquelles mans les roses

de Sant Jordi, la vella

claror d'abril ? Plovia

a poc a poc. Nosaltres,

amb gran tedi, darrera

la finestra, miràvem,

potser malalts, la vida

del carrer. Aleshores

ella venia, sempre

olorosa, benigna,

amb les flors, i tancava

fora, lluny, la sofrença

del pobre drac, i deia

molt suament els nostres

petits noms, i ens somreia.

Advers al vent. Espriu

No preguntis si penso

encara en els vells dies

dels senyors, si recordo

com lentament morien

els jardins, les paraules.

He perdut. Ai, caiguda

de l'allunyat per l'íntim

camí que només porta

on ja no sóc, designi

d'oblidar hores, núvols,

el meu nom de naufragi!

Vençudíssim, sentint-me

advers al vent, segura

presa del mar, no vulguis

saber si penso encara

en la llum dels vells dies.

Advers al vent. Salvador Espriu

No preguntis si penso

encara en els vells dies

dels senyors, si recordo

com lentament morien

els jardins, les paraules.

He perdut. Ai, caiguda

de l'allunyat per l'íntim

camí que només porta

on ja no sóc, designi

d'oblidar hores, núvols,

el meu nom de naufragi!

Vençudíssim, sentint-me

advers al vent, segura

presa del mar, no vulguis

saber si penso encara

en la llum dels vells dies.

Oració en la teva mort

Quan roures enyorosos

de verds marins comencen

crepusculars missatges,

volent-te foc, demano

nova claror, que siguis,

davant altars on cremen

ardents silencis d'ales,

encès cristall, més flama,

llum de cançó senzilla.

Sota la pluja. Salvador Espriu

Sota la pluja
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança miro

com el meu pas s'esborra.

Assaig de càntic en el temple- Salvador Espriu

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Llibre de Sinera (XXIV)- Salvador Espriu

XXIV

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quina petita pàtria...

Quina petita pàtria encercla el cementeri!
Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials.
No estimo res més, excepte l'ombra viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies que són passats per sempre.

Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts.
Com sento rodar velles tartanes pels rials de Sinera!
Al meu record arriben olors de mar vetllada per clars estius.
Perdura en els meus dits la rosa que vaig collir.
I als llavis, coratge, foc, paraules esdevingudes cendra.
Salvador Espriu


Un amic invisible me la va deixar a la meva guixeta per Sant Jordi. Com que encara no he aconseguit saber qui és, des d'aquí li dic gràcies.

Just abans de laudes. Salvador Espriu

Just abans de laudes

Benignament sóc ara guiat
enllà del vell origen de les aigües,
on ja no sento la contínua font.
Quan els purs llavis reposin, cansats
de la vigília del tercer nocturn
començarà l'ocell la clarosa lloança.
Jo, que moro i sé
la solitud del mur i el caminant,
et demano que em recordis avui,
mentre te'n vas amb les sagrades hores.