Epistola per a unes noces. Francesc Parcerisas

Aquesta carta, que haurà d’ésser llegida, no és de debò per ara, que és per més tard, per al dia incert quan despertem a l’alba perquè el son i el somni que descansa el cos no pot seguir descansant-nos de la vida. Vull que llavors recordem, dolç per l’enyor, L’encontre –juguesca oculta del destí-, els dubtes, la perplexitat, la sorpresa, el voler i l’atzar que ens han dut aquí. Vull que llavors recordem, amb un somrís, les petiteses on la felicitat s’atarda com un gat dròpol a la falda: la tendresa en els menjars i els alcohols, els llibres amics, espectacles que no sempre és fàcil d’estimar i compartir. Vull que aleshores recordem, sense esforç, el que hem anat aprenent, com infants, dia a dia: la placidesa de l’abraçada, la seducció dels mots i el confort callat d’anar creixent en un temps que són els nostres perquè hem volgut acceptar-ne les tristeses, les passions, l’espai fosc i el lent oreig càlid del repte amable de viure junts. Gràcies Jordi, per tots aquests anys que hem estat junts.