Canción de Navidad. Silvio Rodríguez

La mare de Déu. W.B. Yeats.

Triple esglai d'amor: la flamarada
penetrant dins la fossa d'una orella;
unes ales batent dins de la cambra,
i el terror dels terrors: saber que duia
el cel dins les entranyes.

¿Que no estava contenta entre les coses
que tota dona comparteix:
el passeig pel jardí, el racó de la llar,
l'aljub de pedra on trepitgem la roba
i ens apleguem per xerrar?

¿Què és aquest cos que he comprat amb dolors,
aquest estel caigut que nodreixo amb el pit,
aquest amor que al cor la sang m'atura
i em fa venir un calfred dintre dels ossos
i em posa els pèls de punta?

W.B. Yeats. Traducció de J. M. Jaumà.

Vedró con mio diletto. Vivaldi

D'aquesta peça ja us havia posat una versió de Philippe Jaroussky, la podeu buscar clicant a les etiquetes. Ara us proposo aquesta, el contratenor té un color de veu absolutament diví. 
Canta el polonès Jakub Józef Orlinski. 
El pianista no he aconseguit saber qui és. Però penso que pel fet de tocar amb xancletes i acabar amb una cadença picarda ja es mereix el càstig de que oblidem el seu nom...

Romança per a violí i piano, op. 23, Amy Beach

Midori Goto, Violí
Robert Mc Donald, Piano

Fratres. Per a violí i piano. Arvo Pärt

Quintet de vent. Op. 43. Carl Nielsen

Dora Seres, flauta Egils Upatnieks, oboe/corn anglès Egīls Šēfers, clarinet David M.A.P. Palmquist, trompa Niels Anders Vedsten Larsen, fagot

Aria de Dido. Purcell

Avui fa dos anys que la Txelo Edo va morir.
Sempre la duré al cor.

Groc és el color. Donovan- Narcís Perich

L'amic Narcís Perich ha adaptat la cançó de Colours, de Donovan, al moment actual. 
No esteu sols. 
Llibertat pels presos polítics!

Tie a yellow ribbon 'round the ole oak tree. Irwin Levine y L. Russell Brow

Temps de cintes grogues

Simfonia en Mi menor, op. 32, "Gaèlica". Amy Beach

Mov.I: Allegro con fuoco 00:00 Mov.II: Alla siciliana - Allegro vivace 11:06 Mov.III: Lento con molto espressione 18:51 Mov.IV: Allegro di molto 31:33

Com és que aquesta fantàstica compositora no és més coneguda? No ho entenc! 

Trio n. 4 en Mi menor op. 90. A. Dvorak.

Toquen Beaux Arts Trio.

Táctica y estrategia. Mario Benedetti

Mi táctica es 
mirarte 
aprender como sos 
quererte como sos 

mi táctica es 
hablarte 
y escucharte 
construir con palabras 
un puente indestructible 

mi táctica es 
quedarme en tu recuerdo 
no sé cómo ni sé 
con qué pretexto 
pero quedarme en vos 

mi táctica es 
ser franco 
y saber que sos franca 
y que no nos vendamos 
simulacros 
para que entre los dos 
no haya telón 
ni abismos 

mi estrategia es 
en cambio 
más profunda y más 
simple 

mi estrategia es 
que un día cualquiera 
no sé cómo ni sé 
con qué pretexto 
por fin me necesites.

Dijous. Névoa

Quanta sensualitat...

Nunc Dimittis. Arvo Pärt

Voces8 interpreta aquesta meravellosa obra sobre el traspàs de la vida a la mort. 
La lletra és l'himne de Simeó, que es recita a la pregària de completes en la litúrgia de les hores. 

Nunc dimittis servum tuum, Domine, secundum verbum tuum in pace:

Quia viderunt oculi mei salutare tuum

Quod parasti ante faciem omnium populorum:

Lumen ad revelationem gentium, et gloriam plebis tuae Israel.

Ara, Senyor, deixa que el teu servent

se'n vagi en pau, com li havies promès.

Els meus ulls han vist el Salvador,

que preparaves per presentar-lo a tots els pobles:

llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble.

Com l'assassí que torna al lloc del crim. Maria Mercè Marçal.

Com l'assassí que torna al lloc del crim

havent perdut memòria i oblit

i en el llindar troba qui creia mort

i se'n fa esclau sense saber per què

i es torna gos, i li vetlla el casal

contra la mort, contra aquest lladre absent

que pot robar-li el preu del seu rescat,

així tornava jo al lloc de l'amor.

(de llengua abolida)

Qué hago contigo. Francisco Céspedes

Requiem. Mozart

Potser no és la millor versió del rèquiem, però els comentaris donen un valor afegit, penso. 

Soñar contigo

En el árbol de mi pecho. Gloria Fuertes

En el árbol de mi pecho
hay un pájaro encarnado.

Cuando te veo se asusta,
aletea, lanza saltos.

En el árbol de mi pecho
hay un pájaro encarnado.

Cuando te veo se asusta,
¡eres un espantapájaros!

Yo te nombro, libertad. Gian Franco Pagliaro

Ho dedico al Jordi Cuixart i al Jordi Sánchez.
Us volem a casa.


Canta la Nacha Guevara, aquesta cançó de Gian Franco Pagliaro, cantautor italià nacionalitzat argentí. 
La lletra d'aquesta cançó s'ha atribuït al poeta francès Paul Éluard, que té una poesia molt semblant, que va musicar d'una manera exquisita el cantautor català Genís Mayola.

Lay a Garland. Robert Lucas Pearlsal

Lay a garland on her hearse of dismal yew. Maidens, willow branches wear, say she died true. Her love was false, but she was firm Upon her buried body lie lightly, thou gentle earth.

Em sembla que mai em cansaré de penjar interpretacions de Voces8. Són boníssims!

Dolor. Alfonsina Storni

Quisiera esta tarde divina de octubre 
pasear por la orilla lejana del mar; 
que la arena de oro, y las aguas verdes, 
y los cielos puros me vieran pasar. 

Ser alta, soberbia, perfecta, quisiera, 
como una romana, para concordar 
con las grandes olas, y las rocas muertas 
y las anchas playas que ciñen el mar. 

Con el paso lento, y los ojos fríos 
y la boca muda, dejarme llevar; 
ver cómo se rompen las olas azules 
contra los granitos y no parpadear; 
ver cómo las aves rapaces se comen 
los peces pequeños y no despertar; 
pensar que pudieran las frágiles barcas 
hundirse en las aguas y no suspirar; 
ver que se adelanta, la garganta al aire, 
el hombre más bello, no desear amar... 

Perder la mirada, distraídamente, 
perderla y que nunca la vuelva a encontrar: 
y, figura erguida, entre cielo y playa, 
sentirme el olvido perenne del mar

Sis bagatel·les per a quintet de vent. Ligeti

I. Allegro con spirito II. Rubato. Lamentoso III. Allegro grazioso IV. Presto ruvido V. Adagio. Mesto -- Belá Bartók in memoriam VI. Molto vivace. Capriccioso



Dora Seres, flauta Egils Upatnieks, oboè Egīls Šēfers, clarinet David M.A.P. Palmquist, trompa Niels Anders Vedsten Larsen, fagot

Tu me acostumbraste. Frank Domínguez

Omara Portuondo i Natalia Laforcaude, el passat i el present junts en aquest bolero deliciós.

Agnus Dei. Samuel Barber

Nabucco. Cor dels Esclaus. Verdi

Lo demás es silencio. Piedad Bonnett

Otro vendrá. Ocupará tu lugar se beberá tu aire
tomará posesión de mi cadáver.

El cant dels ocells. Anònim

Oda a Espanya. Joan Maragall

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Aquesta remor que se sent. Miquel Martí i Pol

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol

Que será. Zenet

Underneath the stars. Kate Rusby.

No és la primera audició que penjo d'aquest grup, que m'agrada tantíssim. 
Aquesta audició la van penjar per acomiadar-se de la soprano que fa el solo, que ha decidit reorientar la seva vida professional. 

Avui és el sant del Mateu. El tinc molt lluny, i l'enyoro molt. 
I quan vaig sentir aquesta audició de seguida vaig pensar en ell. En com desitjo que sigui feliç i lliure... malgrat això signifiqui que voli lluny dels meus braços. 
Per tant, Mateu... Aquí ho tens.



Underneath the stars I'll meet you
Underneath the stars I'll greet you
There beneath the stars I'll leave you
Before you go of your own free will

Go gently

Underneath the stars you met me
Underneath the stars you left me
I wonder if the stars regret me
At least you'll go of your own free will

Go gently

Here beneath the stars I'm mending
I'm here beneath the stars not ending
Why on earth am I pretending?
I'm here again, the stars befriending
They come and go of their own free will

Go gently
Go gently

Underneath the stars you met me
And Underneath the stars you left me
I wonder if the stars regret me
I'm sure they'd like me if they only met me
They come and go of their own free will

Go gently
Go gently
Go gently

Spiegel im Spiegel. Arvo Pärt

Leonhard Roczek - Cello
Herbert Schuch - Piano

El Cant de la Senyera. Joan Maragall-Lluís Millet

Nací para poeta o para muerto. Gloria Fuertes

Nací para poeta o para muerto,
escogí lo difícil
—supervivo de todos los naufragios—,
y sigo con mis versos,
vivita y coleando.

Nací para puta o payaso,
escogí lo difícil
—hacer reír a los clientes desahuciados—,
y sigo con mis trucos,
sacando una paloma del refajo.

Nací para nada o soldado,
y escogí lo difícil
—no ser apenas nada en el tablado—,
y sigo entre fusiles y pistolas
sin mancharme las manos.

Setembre. Miquel Ferrà

Aquella primavera ja és lluny per no
tornar;

fugí batent ses ales en la claror
xalesa.

De sos daurats ensomnis, una tristesa en
resta,

i de ses flors tan belles, ni una en va fruitar.

Ara, que com una ombra l’estiu declina ja

i es va emboirant de llàgrimes sa
lluminosa festa,

no sents pertot difondre’s, ànima
meva, aquesta

sentor de flor marcida qui en l’aire se desfà?

Potser l’abril, d’enfora, l’últim adéu
t’envia.

El seu record perfuma l’estiu en sa agonia,

encomanant als aires un mal d’enyorament.

Somriuen en les postes diafanitats llunyanes.

Amb una delicada tristesa de germanes,

les roses de setembre s’esfullen lentament

Vida loca. Francisco Céspedes

Tornem a començar el curs. Intentaré tornar a penjar una audició o una poesia tres cops per setmana.

Only in sleep. Eriks Esenvald

Amb aquesta invitació al descans, començo les vacances.
Tornaré per aquí al setembre.

Deseo. Fedreico García Lorca

Sólo tu corazón caliente, 
Y nada más. 

Mi paraíso, un campo 
Sin ruiseñor 
Ni liras, 
Con un río discreto 
Y una fuentecilla. 

Sin la espuela del viento 
Sobre la fronda, 
Ni la estrella que quiere 
Ser hoja. 

Una enorme luz 
Que fuera 
Luciérnaga 
De otra, 
En un campo de 
Miradas rotas. 

Un reposo claro 
Y allí nuestros besos, 
Lunares sonoros 
Del eco, 
Se abrirían muy lejos. 

Y tu corazón caliente, 

nada más.

Nada más.Nada más.Sólo tu corazón caliente, 
Y nada más. 

Mi paraíso, un campo 
Sin ruiseñor 
Ni liras, 
Con un río discreto 
Y una fuentecilla. 

Sin la espuela del viento 
Sobre la fronda, 
Ni la estrella que quiere 
Ser hoja. 

Una enorme luz 
Que fuera 
Luciérnaga 
De otra, 
En un campo de 
Miradas rotas. 

Un reposo claro 
Y allí nuestros besos, 
Lunares sonoros 
Del eco, 
Se abrirían muy lejos. 

Y tu corazón caliente, 
Nada más.
Maria

Lux Aeterna. Elgar

Avui, aniversari de la mort del Bartolo.
Descansi en pau. Cap pena apaivagarà aquesta pena

Lía. José María Cano

La sensual Ana Belén, mostrant com es pot fer l'amor amb una cançó. 

Deixeu-me dir. Miquel Martí i Pol

Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres.

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s'endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l'endemà serà com si ens alcéssim
després d'una nit de vint segles.

Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.


Miquel Martí i Pol

Cuidame. Pedro Guerra i Jorge Drexler

Dixit Dominus. Haendel

Suposo que es nota que estic a finals de curs i que no arribo a tot...
Us deixo amb aquesta meravella, dirigida per Gardiner

Chacona en Re menor. J.S.BAch (arranjada per Busoni)

Aquesta obra fou escrita originalment per a violí, se suposa que Bach la va escriure en record a la seva dona morta. 
Busoni va fer-ne aquest arranjament per a piano. 
Aquests dies he estat llegint el llibre que va escriure James Rhodes, Instrumental, en el qual parla, entre moltes altres coses, d'aquesta obra. 
Us recomano molt vivament aquest llibre, (editorial Blackie Books). 
Mentre, escolteu aquest pianista genial. 

Trio per a violí, violoncel i piano, op. 70 n. 2. Beethoven

Fantàstica interpretació del Trio Cleonice
Ari Isaacman-Beck, violí
Gwen Krosnick, violoncel
Emely Phelps, piano
En un concert el març de 2013.

Precisamente. Piedad Bonnett

Mientras escribo este verso
millones y millones de seres respiran todavía en mi
viejo planeta.
prueba aquél una amenaza y descubre un gusano
entre su pulpa.
Una mujer escribe una carta y solloza.
Abre la tierra este otro con sus manos, y transpira y no piensa.
Y en una esquina una muchacha espera a un hombre
que no llega.
Miles de hombres y mujeres abren sus ojos y recuerdan su cuerpo y sus tareas.
Cientos de esófagos, de glándulas, de hígados, hacen su inocente trabajo
y el amoer resicita caricias a un millón por segundo
y alguien se juzga felíz
y un hombre compra una cuerda y la cuelga
del árbol que en su patio florece.
Tosen, cantan, defecan, multiplican, parten su pan, aceitan su paciencia,
bufan, escupen, besan, timan a su vecio,
mienten, mienten y ríen, mienten sinceramente y apuñalan
o leen un poema,

Casta Diva. Bellini

Arena de l'amor. Josep Palau i Fabre

Els braços s’entrellacen –nervioses serpents–

buscant la forma exacta, l’abraçada absoluta

que els faci creadors d’un instant immortal,

mentre les cames frisen la incertesa d’una aigua

que elles mateixes pouen amb llur frec incessant.

L’arena que els abriga és ardent com la brasa

i segueix, ondulant, les ondulacions

d’aquests cossos absurds estesos per la platja

i escopits per la mar com un rebuig de carn.

(La puresa de l’ull submarí no congria

cossos de gust amarg com el d’aquests amants.)

Enmig de la natura estesa a ple migdia

fan un efecte estrany: són dos éssers humans.

Ningú en aquest moment no s’hi coneixeria.

Són llunyans, i són sols: Adam i Eva nus;

antics i nous alhora. Són, dona, jo i tu.

Josep Palau i Fabre

Adéu però no adéu. Jordi Carbonell

Te n’has anat serena en el taüt
de fusta clara, tal com tu el volies.
Ulls verd oliva, que ha tancat el vel desolador de la Desconeguda,
no em mirareu mai més, brillants, feliços. Amor, dolor, espina clavada endins
de la meva carn vella, nua i tova.
Record de tu, velleta fràgil, pura,
crescuda ran del mar i de la sorra
i armada d’un somrís tenyit de llum
que escampava tot núvol de tenebra.
Te n’has anat i una cortina grisa
em separa de tu dintre la tomba:
record teu, font de plor i d’amarg somriure.

Barcelona, 4-5 de novembre de 2005 

Jordi Carbonell.

Hora Stacatto. Grigoras Dinicu

Un joveníssim Gilles Apap, interpretant aquesta dansa de Grigoras Dinicu. He de reconèixer que no la coneixia, i de fet dubto que hagi escrit correctament el nom del compositor.

Preludi i Allegro. Pugnani- Kreisler.

E

Em costa molt posar versions en les que no s'esmenta qui és el pianista, em sembla una absoluta falta de respecte, però Itzhak Perlman s'ho val.

Deseo. Federico García Lorca

Sólo tu corazón caliente, 
Y nada más. 

Mi paraíso, un campo 
Sin ruiseñor 
Ni liras, 
Con un río discreto 
Y una fuentecilla. 

Sin la espuela del viento 
Sobre la fronda, 
Ni la estrella que quiere 
Ser hoja. 

Una enorme luz 
Que fuera 
Luciérnaga 
De otra, 
En un campo de 
Miradas rotas. 

Un reposo claro 
Y allí nuestros besos, 
Lunares sonoros 
Del eco, 
Se abrirían muy lejos. 

Y tu corazón caliente, 
Nada más.

Botons. Lola Casas

Dins del calaix de costura,

(procurant no fer cap nosa) 

la mare guarda uns tresors

dins d'una capseta closa.

Els tresors són fets de nacre,

de tons suaus o virolats,

prenen forma arrodonida

i amb dos o quatre forats.

He agafat la capseta

i he escampat els tresors.

La taula ha quedat clapada 

d'estrelles de tots colors.

Laudate Dominum. Josep Vila.

Sólo puedo escribir de amor... Piedad Bonnett

Sólo puedo escribir de amor.
Salgo a la noche
respiro su aire tenso, sé que vivo.
Con su canto monódico me seducen los grillos.
Y es la noche sin ti lo que yo escribo.
En el verso me abstraigo.
y allí el amor es sangre y meteoro,
es la espada que hiere, es sal y madrugada.
Breve es y bello y mentiroso,
y eterno y falso y dulce y verdadero.
Y yo sólo sé hablar de la tormenta
que estalla entre tus besos.
Ebria y multicolor
en anodinas calles la ciudad multiplica
mil rostros pianos y una sola mueca,
y abre sus tristes puertas a la noche.
Todo está allí para que la palabra
aprese un llanto, un árbol, la monstruosa
soledad de sus calles vocingleras.
Y yo tan sólo escribo
de la tarde sin ti y de mi tristeza.


Piedad Bonnet

Quartet de l'Emperador (segon temps) F.J. Haydn

Toca el quartet Piatti, i no entenc com aquest vídeo no té més visites.

Sonata en Sol menor ("el trino del dimoni"). Tartini

Quan el sentiu, entendreu el sobrenom d'aquesta sonata.  Toca Anne-Sophie Mutter.

Oh, Ninfas de Judea. San Juan de la Cruz- Amancio Prada

Del Cántico espiritual de San Juan de la Cruz, aquest fragment musicat per Amancio Prada, que actua juntament amb Hilary Fielding i Rafael Domínguez al violoncel, i la Escolania de Segovia (directora Marisa Martín)
En un enregistrament al teatre de la Abadia, a Madrid, el febrer de 2011.

¡Oh ninfas de Judea!, 

en tanto que en las flores y rosales
el ámbar perfumea,
morá en los arrabales,
y no queráis tocar nuestros humbrales.

Escóndete, Carillo,
y mira con tu haz a las montañas,
y no quieras dezillo;
mas mira las compañas
de la que va por ínsulas estrañas.

Concert per a violoncel i orquestra (2n temps) F.J.Haydn

El gran Rostropovich, regalant-nos aquesta delícia de Haydn

Juntos nosotros. Pablo Neruda

Qué pura eres de sol o de noche caída,
qué triunfal desmedida tu órbita de blanco,
y tu pecho de pan, alto de clima,
tu corona de árboles negros, bienamada,
y tu nariz de animal solitario, de oveja salvaje
que huele a sombra y a precipitada fuga titánica.
Ahora, qué armas espléndidas mis manos,
digna su pala de hueso y su lirio de uñas,
y el puesto de mi rostro, y el arriendo de mi alma
están situados en lo justo de la fuerza terrestre.

Qué pura mi mirada de nocturna influencia,
caída de ojos oscuros y feroz acicate,
mi simétrica estatua de piernas gemelas
sube hacia estrellas húmedas cada mañana,
y mi boca de exilio muerde la carne y la uva,
mis brazos de varón, mi pecho tatuado
en que penetra el vello como ala de estaño,
mi cara blanca hecha para la profundidad del sol,
mi pelo hecho de ritos, de minerales negros,
mi frente, penetrante como golpe o camino,
mi piel de hijo maduro, destinado al arado,
mis ojos de sal ávida, de matrimonio rápido,
mi lengua amiga blanda del dique y del buque,
mis dientes de horario blanco, de equidad sistemática,
la piel que hace a mi frente un vacío de hielos
y en mi espalda se torna, y vuela en mis párpados,
y se repliega sobre mi más profundo estimulo,
y crece hacia las rosas en mis dedos,
en mi mentón de hueso y en mis pies de riqueza.

Y tú como un mes de estrella, como un beso fijo,
como estructura de ala, o comienzos de otoño,
niña, mi partidaria, mi amorosa,
la luz hace su lecho bajo tus grandes párpados,
dorados como bueyes, y la paloma redonda
hace sus nidos blancos frecuentemente en ti.
Hecha de ola en lingotes y tenazas blancas,
tu salud de manzana furiosa se estira sin límite,
el tonel temblador en que escucha tu estómago,
tus manos hijas de la harina y del cielo.

Qué parecida eres al más largo beso,
su sacudida fija parece nutrirte,
y su empuje de brasa, de bandera revuelta,
va latiendo en tus dominios y subiendo temblando,
y entonces tu cabeza se adelgaza en cabellos,
y su forma guerrera, su círculo seco,
se desploma de súbito en hilos lineales
como filos de espadas o herencias de humo.