El cant dels ocells. Anònim

Oda a Espanya. Joan Maragall

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Aquesta remor que se sent. Miquel Martí i Pol

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol

Que será. Zenet

Underneath the stars. Kate Rusby.

No és la primera audició que penjo d'aquest grup, que m'agrada tantíssim. 
Aquesta audició la van penjar per acomiadar-se de la soprano que fa el solo, que ha decidit reorientar la seva vida professional. 

Avui és el sant del Mateu. El tinc molt lluny, i l'enyoro molt. 
I quan vaig sentir aquesta audició de seguida vaig pensar en ell. En com desitjo que sigui feliç i lliure... malgrat això signifiqui que voli lluny dels meus braços. 
Per tant, Mateu... Aquí ho tens.



Underneath the stars I'll meet you
Underneath the stars I'll greet you
There beneath the stars I'll leave you
Before you go of your own free will

Go gently

Underneath the stars you met me
Underneath the stars you left me
I wonder if the stars regret me
At least you'll go of your own free will

Go gently

Here beneath the stars I'm mending
I'm here beneath the stars not ending
Why on earth am I pretending?
I'm here again, the stars befriending
They come and go of their own free will

Go gently
Go gently

Underneath the stars you met me
And Underneath the stars you left me
I wonder if the stars regret me
I'm sure they'd like me if they only met me
They come and go of their own free will

Go gently
Go gently
Go gently

Spiegel im Spiegel. Arvo Pärt

Leonhard Roczek - Cello
Herbert Schuch - Piano

El Cant de la Senyera. Joan Maragall-Lluís Millet

Nací para poeta o para muerto. Gloria Fuertes

Nací para poeta o para muerto,
escogí lo difícil
—supervivo de todos los naufragios—,
y sigo con mis versos,
vivita y coleando.

Nací para puta o payaso,
escogí lo difícil
—hacer reír a los clientes desahuciados—,
y sigo con mis trucos,
sacando una paloma del refajo.

Nací para nada o soldado,
y escogí lo difícil
—no ser apenas nada en el tablado—,
y sigo entre fusiles y pistolas
sin mancharme las manos.

Setembre. Miquel Ferrà

Aquella primavera ja és lluny per no
tornar;

fugí batent ses ales en la claror
xalesa.

De sos daurats ensomnis, una tristesa en
resta,

i de ses flors tan belles, ni una en va fruitar.

Ara, que com una ombra l’estiu declina ja

i es va emboirant de llàgrimes sa
lluminosa festa,

no sents pertot difondre’s, ànima
meva, aquesta

sentor de flor marcida qui en l’aire se desfà?

Potser l’abril, d’enfora, l’últim adéu
t’envia.

El seu record perfuma l’estiu en sa agonia,

encomanant als aires un mal d’enyorament.

Somriuen en les postes diafanitats llunyanes.

Amb una delicada tristesa de germanes,

les roses de setembre s’esfullen lentament

Vida loca. Francisco Céspedes

Tornem a començar el curs. Intentaré tornar a penjar una audició o una poesia tres cops per setmana.