Quina petita pàtria encercla el cementeri!
Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials.
No estimo res més, excepte l'ombra viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies que són passats per sempre.
Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts.
Com sento rodar velles tartanes pels rials de Sinera!
Al meu record arriben olors de mar vetllada per clars estius.
Perdura en els meus dits la rosa que vaig collir.
I als llavis, coratge, foc, paraules esdevingudes cendra.
Salvador Espriu
Un amic invisible me la va deixar a la meva guixeta per Sant Jordi. Com que encara no he aconseguit saber qui és, des d'aquí li dic gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada