Poesia i Música
un al dia
dimarts, 30 de novembre del 2010
Oblivion- Piazzola
Eugene Sidorov, Oboè
State Simphony Orchestra de Tatarstan
dilluns, 29 de novembre del 2010
Sonata nº VI per violí i piano (Haendel)
Aquesta sonata, original per a violí, aquí la sentiu tocada en viola. La veritat és que la sonoritat de la viola és preciosa, malgrat sigui un concert en directe i el so no sigui de molta qualitat, trobo que és molt interessant de sentir.
De tota manera, he estat a punt de no penjar-lo, perquè enlloc he trobat el nom del pianista. Com si fos un convidat de pedra i a ningú l'importés qui toca el piano.
La violista és Olga Goija, en un enregistrament de desembre de 2005
diumenge, 28 de novembre del 2010
A veces quiero preguntarte cosas... Gloria Fuertes
A veces quiero preguntarte cosas,
y me intimidas tú con la mirada,
y retorno al silencio contagiada
del tímido perfume de tus rosas.
A veces quise no soñar contigo,
y cuanto más quería más soñaba,
por tus versos que yo saboreaba,
tú el rico de poemas, yo el mendigo.
Pero yo no adivino lo que invento,
y nunca inventaré lo que adivino
del nombre esclavo de mi pensamiento.
Adivino que no soy tu contento,
que a veces me recuerdas, imagino,
y al írtelo a decir mi voz no siento.
dissabte, 27 de novembre del 2010
Esclava mía- Pablo Neruda
divendres, 26 de novembre del 2010
dijous, 25 de novembre del 2010
Qué andarás haciendo ahora. Ismael Serrano
D'un concert en directe de la gira "Principio de Incertidumbre"
dimecres, 24 de novembre del 2010
El violoncelista de Sarajevo
Vaig conèixer personalment a Vedran Smailovic, el primer violoncel·lista de l'òpera de Sarajevo que durant el setge, malgrat els obusos i els franc-tiradors, desafiant la por i la guerra, tocava cada dia l'Adagio d'Albinoni, vestit de concert.
Música rebel contra la barbàrie. Reivindicació d'un món en el que l'art ens alliberi de la por i l'odi. David Wilde, un compositor anglès commogut per aquesta història, va composar un solo de violoncel, titulat "el violoncelista de Sarajevo". Yo Yo Ma va interpretar aquesta obra en el Festival Internacional de Violoncel de Mancehster al 1994. A continuació llegiu la crònica que en va fer Paul Sullivan, pianista: «Discreta, casi imperceptiblemente, la música comenzó a sonar y a propagarse por el auditorio, creando un universo vacío, lleno de sombras, ominoso, con la presencia de la muerte acechando en sus ecos. Lentamente fue creciendo y convirtiéndose en un furor agonizante, desesperado, fulminante, que nos arrebató a todos antes de ahogarse en un último estertor; y después, desapareció en el silencio del cual había brotado. »Cuando acabó, Yo Yo Ma siguió inclinado sobre su violoncello. El arco descansaba aún contra las cuerdas. Nadie de los presentes se movió; durante mucho, mucho rato no se oyó el menor ruido. Era como si acabásemos de presenciar la horrible masacre. Finalmente, aún en silencio, Yo Yo se irguió despacio en la silla, miró al público y alargó una mano hacia nosotros. Todos los ojos la siguieron mientras invitaba a subir al escenario a alguien, y una conmoción eléctrica, indescriptible, nos sacudió al caer en la cuenta de que se trataba de Vedran Smailovic, ¡el violoncelista de Sarajevo en persona! Se levantó de su asiento y recorrió el pasillo; Yo Yo bajó del escenario y caminó por el mismo pasillo en su dirección. Al encontrarse, ambos se abrazaron apasionadamente a sólo unos centímetros de donde yo me encontraba. »La tensión era indescriptible; todos los presentes saltaron del asiento y estallaron en un delirio emocional caótico: aplaudían, lloraban, gritaban, se abrazaban y vitoreaban. Era una ola de emoción ensordecedora, arrolladora. Y, en el centro de la misma, aquellos dos hombres, aún abrazados y llorando sin pudor. Yo Yo Ma, el sofisticado y elegante príncipe de la música clásica del mundo entero, impecable en su apariencia y su actuación. Y Vedran Smailovic, que acababa de huir de Sarajevo, vestido con una chaqueta de motociclista, ajada y sucia, con flecos en las mangas. Su melena despeinada y su denso bigote enmarcaban un rostro que parecía contar más años de los que en realidad tenía, contraído por el dolor y bañado por infinidad de lágrimas».
dimarts, 23 de novembre del 2010
“Autobiografía” Gabriel Celaya
No pongas los codos en la mesa.
Dobla bien la servilleta.
Eso, para empezar.
Extraiga la raíz cuadrada de tres mil trescientos trece.
¿Donde está Tanganika? ¿Qué año nació Cervantes?
Le pondré un cero en conducta si habla con su compañero.
Eso, para seguir.
¿Le parece a Ud. correcto que un ingeniero haga versos?
La cultura es un adorno y el negocio es el negocio.
Si sigues con esa chica te cerraremos las puertas.
Eso, para vivir.
No seas tan loco. Sé educado. Sé correcto.
No bebas. No fumes. No tosas. No respires.
!Ay, sí, no respires! Dar el no a todos los “no”
y descansar: Morir.
GABRIEL CELAYA
dilluns, 22 de novembre del 2010
Voi che Sapete-Mozart
Avui és Santa Cecília, patrona dels músics.
Volia penjar un fragment de l'Oda a Santa Cecília de Purcell, però els enregistraments que m'agradaven no es podien penjar.
I buscant buscant, he trobat aquest enregistrament de Cecilia Bartoli, que canta la celebérrima "Voi che sapete", de Les noces de Figaro. Com que avui és el sant d'aquesta senyora estupenda, ho farem servir per celebrar Santa cecília.
diumenge, 21 de novembre del 2010
Zapateado- Sarasate
Aquesta peça, però, té alguna cosa. No és virtuosisme buit. Em cau simpàtica, no sabria dir perquè.
dissabte, 20 de novembre del 2010
divendres, 19 de novembre del 2010
Els albercocs i les petites collidores- Josep Carner
Diu Iris a Mirtila:
—Amiga, jo no sé...
¿Tants d’albercocs li deixes
al vell albercoquer?
—Oh Iris, prou m’agrada
menjar-ne pels camins
fent festa a la dolcesa
que em raja boca endins.
Però l’hivern arriba,
i vora el foc rabent
sentim a la teulada
ballar teules i vent.
I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i com bufem els dits,
ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs.
Josep Carner
dijous, 18 de novembre del 2010
Mai donis per finit- Miquel Àngel Riera
Mai donis per finit el temps de seduir-me,
allò que obtens de mi que no et conformi mai.
Sempre hi ha un més enllà, una fita més alta
cap a la qual segur que ens plaurà gravitar.
Tu me fas engrandir les ànsies de misteri,
m'agrada, amb tu, sentir-me perdut dins la mar gran,
m'atrau anar sens rumb, aquest no tocar en terra,
del qual ara ja en deim miquelangelejar.
Defineix, davant meu, el signes del teu codi,
desdibuixa'm, confon-me amb tant de tuejar,
apropa't fins al punt on et perdi de vista
si em veus empal·lidir, és perquè em dónes fam.
Aquest poema fou esplèndidament musicat per Joan Bibiloni. Canta Miquela Lladó, del seu disc "com un ventall".
dimecres, 17 de novembre del 2010
Una mica d'humor amb Beethoven
Aquest video el faré servir a classe, quan parlem de Beethoven. Mentre, disfruteu-lo vosaltres.
dimarts, 16 de novembre del 2010
Concert per a dos violins en Re m. J.S.Bach
Toquen dos monstres: Itzhak Perlman i Isaac Stern