El comienzo- Radindranath Tagore

“¿De dónde he venido?
¿De dónde me tomaste?”
Esto preguntó el bebé a la madre.

Ella respondió, un poco llorando, un poco riendo,
y apretando a su hijo contra el pecho:

“Estabas escondido en mi corazón como un deseo, mi cielo.
Estabas en mis juegos infantiles de muñecas;
y luego con arcilla modelé la imagen de mi dios cada mañana,
te hice y te deshice en ese momento.

Estabas en el vientre de nuestra divinidad hogareña,
y al adorarla te adoraba a ti.

En mis esperanzas y amores,
en mi vida, y en la vida de mi madre has vivido tu.

En el cuenco espiritual de nuestro hogar fuiste cuidado por siglos.
Y cuando en mi juventud mi corazón abrió sus pétalos,
lo rondabas como una fragancia.

Tu ternura floreció en mi juvenil escencia,
como un resplandor en el cielo, como un amanecer.

El primogénito querido del cielo, mellizo de la luz de la mañana.
Has flotado por la corriente de la vida del mundo
y finalmente te quedaste en mi corazón.

Contemplo tu rostro y el misterio me invade;
tu que a todos pertences ahora eres mio.
Y por miedo a perderte te abrazo contra mi pecho.
¿Qué magia ha atrapado el tesoro del mundo en estas manos mias?

Concert per a violí i orquestra en La menor (2on temps) J.S.Bach

Toca Isaac Stern

La era está pariendo un corazón- Silvio Rodríguez

Vinyes Verdes- Josep Maria de Segarra

VINYES VERDES

Vinyes verdes vora el mar:
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes, i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster:
sou més fines que l'userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar blinqueu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina
i el fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina ...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor ...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor ...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard ...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!


Us deixo un video que ha resultat ser un treball d'un alumne de 2on d'ESO al qual suposo que li han posat molt bona nota...

Al final de este viaje en la vida- Silvio Rodríguez

Al final de este viaje en la vida quedarán
nuestros cuerpos hinchados de ir
a la muerte, al odio, al borde del mar.
Al final de este viaje en la vida quedará
nuestro rastro invitando a vivir.
Por lo menos por eso es que estoy aquí.

Somos prehistoria que tendrá el futuro,
somos los anales remotos del hombre.
Estos años son el pasado del cielo;
estos años son cierta agilidad
con que el sol te dibuja en el porvenir,
son la verdad o el fin, son Dios.
Quedamos los que puedan sonreír
en medio de la muerte, en plena luz.

Al final de este viaje en la vida quedará
una cura de tiempo y amor,
una gasa que envuelva un viejo dolor.
Al final de este viaje en la vida quedarán
nuestros cuerpos tendidos al sol
como sábanas blancas después del amor.

Al final del viaje está el horizonte,
al final del viaje partiremos de nuevo,
al final del viaje comienza un camino,
otro buen camino que seguir
descalzos contando la arena.
Al final del viaje estamos tú y yo intactos.
Quedamos los que puedan sonreír
en medio de la muerte, en plena luz.

Cant espiritual - Joan Maragall

Cant espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la ilïlusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

Lament de Dido ( de l'òpera "Dido i Eneas") Purcell

L'ària comença a 0'48"

Emma Kirkby (soprano / Dido)

Taverner Players
Andrew Parrott (director)

Lletra a Dolors. Miquel Martí i Pol

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.


El dedic a Sa padrina, que va morir ahir plàcidament rodejada dels que tant l'estimavem. Descansa, padrina estimada.Mentre jo visqui tu viuràs en mi

El breve espacio en que no estas- Pablo Milanés

Perdoneu les imatges ensucrades. La cançó està molt i molt bé.

Roland- (Obertura) Jean Baptiste Lully

Les Talens Lyrique, Christophe Rousset

A Mallorca, durant la guerra civil. Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Segon temps del concert per a oboè i violí. J.S. Bach

Nigel Kennedy, violí,
Aisling Casey, Oboè.

Monòleg de Shylock. (El Mercader de Venècia)

Al Pacino com a Shylock.
He hath disgraced me, and hindered me half a million, laughed at my losses, mocked at my gains, scorned my nation, thwarted my bargains, cooled my friends, heated mine enemies; and what's his reason? I am a Jew. Hath not a Jew eyes? Hath not a Jew hands, organs, dimensions, senses, affections, passions? Fed with the same food, hurt with the same weapons, subject to the same means, warmed and cooled by the same winter and summer, as a Christian is? If you prick us, do we not bleed? If you tickle us, do we not laugh? If you poison us, do we not die? And if you wrong us, shall we not revenge?
If we are like you in the rest, we will resemble you in that. If a Jew wrong a Christian, what is his humility? Revenge. If a Christian wrong a Jew, what should his sufferance be by Christian example? Why, revenge. The villainy you teach me I will execute, and it shall go hard but I will better the instruction.

Él me había avergonzado y perjudicado en medio millón, se rió de mis pérdidas y burlado de mis ganancias. Despreció a mi nación, desbarató mis negocios, enfrío a mis amigos y calentó a mis enemigos y cual es su motivo “Soy un judío”. ¿Es que un judío no tiene ojos? ¿Es que un judío no tiene manos, órganos, proporciones, sentidos, afectos, pasiones? ¿Es que no se alimenta de la misma comida, herido por las mismas armas, sujeto a las mismas enfermedades, curado por los mismos medios, calentado y enfriado por el mismo verano y por el mismo invierno que un cristiano? Si nos pincháis, ¿no sangramos? Si nos haceis cosquillas, ¿no nos reímos?, Si nos envenenáis, ¿no nos morimos? Y si nos ultrajáis, ¿no nos vengaremos?
Si nos parecemos en todo lo demás, nos pareceremos también en eso. Si un judío insulta a un cristiano, ¿cuál será la humildad de éste? La venganza. Si un cristiano ultraja a un judío, ¿qué nombre deberá llevar la paciencia del judío, si quiere seguir el ejemplo del cristiano? Pues venganza. La villanía que me enseñáis la pondré en práctica, y malo será que yo no sobrepase la instrucción que me habéis dado.

Si me llamaras, sí. Pedro Salinas

¡Si me llamaras, sí,
si me llamaras!

Lo dejaría todo,
todo lo tiraría:
los precios, los catálogos,
el azul del océano en los mapas,
los días y sus noches,
los telegramas viejos
y un amor.
Tú, que no eres mi amor,
¡si me llamaras!

Y aún espero tu voz:
telescopios abajo,
desde la estrella,
por espejos, por túneles,
por los años bisiestos
puede venir. No sé por dónde.
Desde el prodigio, siempre.
Porque si tú me llamas
-¡si me llamaras, sí, si me llamaras!-
será desde un milagro,
incógnito, sin verlo.

Nunca desde los labios que te beso,
nunca desde a voz que dice:
"No te vayas."

Pie Jesu- (del Requiem) Andrew lloyd webber

M'ha costat molt trobar una versió que em convencés, totes les trobava molt afectades.
Aquesta tampoc m'acaba de convèncer, més que res per la qualitat de l'enregistrament.
Canta Andrew Johnston, que després va participar en un programa de televisió cantant aquesta mateixa obra.
El podeu veure aquí:

No me'n puc estar de traduir-vos el principi d'aquest segon video.
El noi es presenta al concurs, i el presentador li pregunta si els seus amics li donen suport des de casa. Ell contesta que no, que els seus amics d'escola se'n riuen de com canta.
-I què fas tu? - Pregunta el presentador.
-Continuo cantant!- Respon el noi.
El resultat, com veieu, espectacular.

Gran Vals Brillant en Mi B Major, Chopin

Valentina Igoshina, al piano. Grande Valse Brilliante in E Flat Major, Op. 18

La Partida. Joan Margarit

(Al Pere Rovira)

És la meva tardor, l'edat dels pactes
impossibles, el temps roig del perill
per a homes grans i noies solitàries.
L'edat de l'adulteri i de l'oblit
jugats sense esperança, l'edat freda
de l'última partida amb un mateix.
Cal jugar dur, sense esperar la sort,
perquè no es tracta, ja, d'un joc d'atzar.
És el temps de fer l'últim solitari
amb les cartes marcades pel passat.

(Sense títol) Basavanna

Los ricos harán templos para Shiva.
¿Qué puedo hacer yo, un hombre pobre?

Mis piernas son columnas,
el cuerpo el santuario,
la cabeza una cúpula de oro.

Escucha, oh señor de los ríos que se encuentran,
lo que se queda quieto caerá,
pero lo que se mueve, permanecerá para siempre.


Basavanna fou un activista polític, reformador i ministre hindú del segle XII

Poema 7 (del primer llibre d'estances) Carles Riba

Potser només ets l'ombra rient i fugitiva

d'un desig obstinat a habitar dins la ment,

i t'he cenyit entorn amb carn de pensament

i amb sang de mes batalles t'he fet encesa i viva.

Amor, potser el suau sospirar que de tu

ve a mi, és tan sols la folla ressonança

d'aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,

ma pròpia joia el sol que s'hi atura i lluu.

No hi fa res: jo t'hauré amat carnal i eterna;

fugirà l'ombra, mes ja el meu únic destí

serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,

-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.

Carles Riba

Quartet americà (I Temps)- Dvorak

Toca The Kontras Quartet's, en un concert al 2009
Dmitri Pogorelov (violí), Francois Henkins (violí), Ai Ishida (viola), Jean Hatmaker (cello).

Absència. Joan Oliver (Pere Quart)

Tan fonda, amiga meva, tan estranya
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m’acompanya,
avarament fidel, entre la gent!

Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alè en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l’absència encara
no hagi cedit, vençuda pel desig?

No pas com l’escultor que espera glòria
ans com l’amant que només pensa amor,
he refet en una obra transitòria
la teva imatge amb afanyós rigor
damunt el marbre dolç de la memòria
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.

I així tu ets meva en la presó secreta
d’on mai ningú no trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l’àngel mateix no em pot sentir,
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.

El día que me quieras. Carlos Gardel

Buscant versions cantades de la poesia d'ahir, vaig trobar aquesta joia, la Maite Martín i el Tete Montoliu.

Acaricia mi ensueño
el suave murmullo de tu suspirar.
Como rie la vida
si tus ojos negros me quieren mirar.
Y si es mio el amparo
de tu risa leve
que es como un cantar,
ella aquieta mi herida,
todo todo se olvida.

El día que me quieras
la rosa que engalana,
se vestirá de fiesta
con su mejor color.
Y al viento las campanas
dirán que ya eres mía,
y locas las fontanas
se contaran su amor.

La noche que me quieras
desde el azul del cielo,
las estrellas celosas
nos mirarán pasar.
Y un rayo misterioso
hara nido en tu pelo,
luciernaga curiosa que veras
que eres mi consuelo.

El día que me quieras
no habra más que armonía.
Será clara la aurora
y alegre el manantial.
Traerá quieta la brisa
rumor de melodía.
Y nos daran las fuentes
su canto de cristal.

El día que me quieras
endulzara sus cuerdas
el pajaro cantor.
Florecerá la vida
no existira el dolor

La noche que me quieras
desde el azul del cielo,
las estrellas celosas
nos mirarán pasar.
Y un rayo misterios
hará nido en tu pelo.
Luciernaga curiosa que veras
que eres mi consuelo.


Un plagi de la poesia d'Amado Nervo, però realment preciós.
La versió de Carlos Gardel tampoc està malament:

El día que me quieras. Amado Nervo

El día que me quieras tendrá más luz que junio;
la noche que me quieras será de plenilunio,
con notas de Beethoven vibrando en cada rayo
sus inefables cosas,
y habrá juntas más rosas
que en todo el mes de mayo.

Las fuentes cristalinas
irán por las laderas
saltando cristalinas
el día que me quieras.

El día que me quieras, los sotos escondidos
resonarán arpegios nunca jamás oídos.
Éxtasis de tus ojos, todas las primaveras
que hubo y habrá en el mundo serán cuando me quieras.

Cogidas de la mano cual rubias hermanitas,
luciendo golas cándidas, irán las margaritas
por montes y praderas,
delante de tus pasos, el día que me quieras...
Y si deshojas una, te dirá su inocente
postrer pétalo blanco: ¡Apasionadamente!

Al reventar el alba del día que me quieras,
tendrán todos los tréboles cuatro hojas agoreras,
y en el estanque, nido de gérmenes ignotos,
florecerán las místicas corolas de los lotos.

El día que me quieras será cada celaje
ala maravillosa; cada arrebol, miraje
de "Las Mil y una Noches"; cada brisa un cantar,
cada árbol una lira, cada monte un altar.

El día que me quieras, para nosotros dos
cabrá en un solo beso la beatitud de Dios.

Y Dios me hizo mujer- Gioconda Belli

Y Dios me hizo mujer,
de pelo largo,
ojos,
nariz y boca de mujer.
Con curvas
y pliegues
y suaves hondonadas
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.
Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños,
el instinto.
Todo lo que creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.

Summertime. George Gershwin

Canta Ella Fitgerald

Nit al mont pelat- Mussorgsky

Dirigeix Lorin Maazel

La ciutat. Xavier Pagès

Serà un matí potser com el d'avui.
La senyora del cinquè primera
sortirà a l'hora habitual
a comprar el pa
i t'entretindrà al replà,
parlant del temps,
i del preu de la bombona de butà,
mentre encara et parla,
baixaràs les escales
de cargol, i li enviaràs
un adéu i sortiràs del portal
sense entretenir-te
a tancar la porta.
Et començaràs a endinsar
dins el vestit de la ciutat
que t'ha vist néixer,
i correràs com sempre,
cap a les zones més fosques
i brutes, al cap i a la fi,
les que més estimes;
com els cossos humils
que es passegen
per les cantonades.
Res més amarg tenen
els records que la recerca
dels llocs i dels petons perduts.
Fondràs aquesta angoixa
amb els glaçons d'un antic
bourbon de malta i llavors,
serà un matí potser com el d'avui
i els anys que hauran passat
seran un gra de sorra
al desert dels seus ulls.

(Del seu blog Orfeu sota el pont del diable)

Lo fatal. Ruben Darío

Dichoso el árbol, que es apenas sensitivo,
y más la piedra dura porque esa ya no siente,
pues no hay dolor más grande que el dolor de ser vivo,
ni mayor pesadumbre que la vida consciente.

Ser y no saber nada, y ser sin rumbo cierto,
y el temor de haber sido y un futuro terror...
Y el espanto seguro de estar mañana muerto,
y sufrir por la vida y por la sombra y por

lo que no conocemos y apenas sospechamos,
y la carne que tienta con sus frescos racimos,
y la tumba que aguarda con sus fúnebres ramos,

¡y no saber adónde vamos,
ni de dónde venimos!...

Cançó a la lluna ( de l'òpera Rusallka) A. Dvorak

Canta Milada Šubrtová
(perdoneu el final tan brusc... però la versió val la pena, no?)

Traumerei- Schumann

Valentina Lisitsa al piano.

Cançó de la bella confiança- Clementina Arderiu

A l'amat he donades
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.
Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.
Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols a tots
moments!
Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l'aldarull colpiria
més que no un roc.
Contentem-nos d'una ombra
o d'un ressò.
Que ell es digui els seus comptes
com me'ls duc jo.