E lucevan le stellle (Tosca) Puccinni.

I brillaven els estels,
i la terra sadollava d'olors...
s'obrí la porta del jardí i un pas va sacsejar la sorra ...
Va entrar, fragant, va caure als meus braços ...
Oh! dolços petons i carícies suaus,
mentre que amb tremolor tregué els vels dels seus trets encantadors!
Desaparegut per sempre el meu somni d'amor ...
El temps ha fugit I em moro de la desesperació!
I mai he estimat tant la vida!


No és pas la pimera vegada que us proposo aquesta audició. Fa temps us la vaig posar, cantada però per l'altre gran, Pavarotti. Aquí és Placido Domingo.

Amor a Primera vista. Wislawa Szymborska

Ambos están convencidos
de que los ha unido un sentimiento repentino.
Es hermosa esa seguridad,
pero la inseguridad es más hermosa.

Imaginan que como antes no se conocían
no había sucedido nada entre ellos.
Pero ¿qué decir de las calles, las escaleras, los pasillos
en los que have tiempo podrían haberse cruzado?

Me gustaría preguntarles
si no recuerdan
–quizá un encuentro frente a drente
alguna vez en una puerta giratoria,
o algún "lo siento"
o el sonido de "se ha equivocado" en el teléfono–,
pero conozco su respuesta.
No recuerdan.

Se sorprenderían
de saber que ya hace mucho tiempo
que la casualidad juega con ellos

una casualidad no del todo preparada
para convertirse en su destino,
que los acercaba y alejaba,
que se interponía en su camino
y que  conteniendo la risa
se apartaba a un lado

Hubo signos, señales,
pero qué hacer si no eran comprensibles,
¿No habrá revoloteado 
una hoja de un hombro a otro
hace tres años
o incluso el último martes?

Hubo algo perdido y encontrado.
Quién sabe si no alguna pelota
en los matorrales de la infancia.

Hubo picaportes y timbres,
en los que un tacto
se sobrepuso a otro tacto.
Maletas, una junto a otra, en una consigna.
Quizá una cierta noche el mismo sueño
desaparecido inmediatamente después del despertar.

Todo principio
no es más que una continuación,
y el libro de los acontecimientos
se encuentra siempre abierto por la mitad.

Wislawa Szymborska, (premi nobel de literatura 1996)

Traducció del polonès de David Carrión Sánchez i Abel A. Murcia Soriano)

Cantique de Jean Racine. O. 11 Fauré

Assumiràs la veu d'un poble. Vicent Andrés Estellés

Assumiràs  la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

No ens fareu callar. Al Mayurqa

Escalfant motors per la diada, dedico aquesta cançó a la lluita dels mallorquins.
No ens fareu callar, caureu com fruita madura... la història vos jutjarà.
(per saber què passa a Mallorca, cliqueu aquí.)

El dubte

El dubte i el desig

empenyent-me
cap a tu.
Fràgil desig incert.
La teva presència,
la fugida
i l'esperança
del que no dius
i sento a la pell.
Véns i te'n vas
com el llenguatge
de les ones.

REMEI MARGARIT

Qué andarás haciendo ahora. Ismael Serrano

No tot és desar somnis pels calaixos... Miquel Martí i Pol

No tot és desar somnis pels calaixos

rodejats d’enemics o bé d’objectes

que subtilment i astuta ens empresonen.

.

Perquè viure és combatre la peresa

de cada instant i restablir la fonda

dimensió de tota cosa dita,

podem amb cada gest guanyar nous àmbits

i amb cada mot acréixer l’esperança.

.

Serem allò que vulguem ser.

.

Pels vidres

del ponent encrespat, la llum esclata.

.

*

Miquel Martí i Pol

*

Dedico aquesta entrada a tots i totes els que demà començarem de nou.

Que no ens manqui mai la il·lusió pel que fem.

Mallorca. Mateu Bertran. (10 anys)

Dia que avui comença
anterior ja s'ha acabat
es rumoreja d'un viatge
que altres vegades ja havíem traçat.

L'estiu escalfa les platges
l'aigua els dóna salat
les ones xoquen amb força
contra les roques de forma tallant.

A part del platges i roques
també hi ha pobles petits
que viuen de l'agricultura
o bé de venda d'objectes petits. 

Potser que no enteneu l'enigma,
o no heu anat a aquell paradís,
jo estic parlant de la vella Mallorca,
que a qualsevol pot fer-li feliç.

I cada any quan l'estiu la besa
amb el seu càlid gran petó
jo me'n hi vaig amb cara d'ànsia
per poder rebre la seva escalfor.

Aquesta poesia la va escriure el Mateu, el meu fill de 10 anys, el dia que marxava cap a Mallorca de vacances. 
Malgrat ja havia "tancat per vacances" el blog, faig un petit postre. Ara ja sí, però, amb aquesta poesia acomiado aquest blog, fins el proper setembre. 
Que tingueu unes bones vacances, plenes de poesia i de música.

XXIV (Del llibre de Sinera) Salvador Espriu

XXIV
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra. 



 Ara que molts comencen vacances i alguns aprofitarem per visitar aquesta terra, o algunes altres, us deixo amb aquesta poesia de Salvador Espriu, musicada per Raimon.
Aquest Blog farà vacances fins el proper setembre.
Que tingueu unes bones i profitoses vacances.

Santa Susanna. Joan Puigdefàbregas

Vora el serrat s'estén el verdoral.
L'horta reviu uns apis en fileres.
L'aigua els recús. Sota un cel de creueres
la vida empeny. Això és una moral.

Llegir l'endreça dels nivells freàtics
i a mans regar l'olor de tomaqueres.
Seguir pel rest de pèsols en creueres,
de quatre mans i fent cercles erràtics.

Sempre és així: La més clara bellesa
neix als fondals, amb flors de podridura.
On la vida es despulla l'aigua és impura,
pou de fems al pla de la puresa.

El clave ben temperat. J.S.Bach

Quina delícia de música, i quina delícia d'interpretació de Glen Gould.

Rima LI. Gustavo Adolfo Becquer

RIMA LI

De lo poco de vida que me resta
diera con gusto los mejores años,
por saber lo que a otros
de mí has hablado.

Y esta vida mortal... y de la eterna
lo que me toque, si me toca algo,
por saber lo que a solas
de mí has pensado.

Menuda. Joan Manuel Serrat

Us deixo dues versions de la mateixa cançó. La primera, cantada per la gran Sílvia Perez Cruz
La segona, cantada pel propi autor.
 

Per sempre no és pas lluny. Francesc Garriga Barata

Per sempre no és pas lluny.
per sempre és ara. 
el que és lluny és tornar.


(del llibre "tornar és lluny", premi Carles Riba 2012)